
"I do not know who I am.
I am not what I know."
Angelus Silesius
(Johann Scheffler)
No sé quién soy. No soy lo que sé.
(...) Cuando no puedo evitar el dolor (y nos llegará a tod@s), en lugar de intentar huir o distraerme para sobrellevarlo mejor, me rindo y permanezco con él observándolo en detalle, sin llegar a identificarme. Durante estos espacios de incertidumbre, el dolor puede desaparecer dentro de una inmensa belleza.
A. Silesius define este fenómeno con estas palabras: "No sé quién soy. No soy lo que sé".
I do not know who I am. I am not what I know.
(...) When I can't avoid the pain (and it will come to all of us), instead of trying to run away or distract myself to better cope with it, I give up and stay with him, observing him in detail, without actually identifying myself. During these spaces of uncertainty, pain can disappear into immense beauty.
A. Silesius defines this phenomenon with these words: "I don't know who I am. I am not what I know".
No sé qui sóc. No sóc el que sé.
(...) Quan no puc evitar el dolor (i ens arribarà a tots), en lloc d'intentar fugir o distreure'm per suportar-lo millor, em rendeixo i romanc amb ell observant-lo en detall, sense arribar a identificar-me. Durant aquests espais d'incertesa, el dolor pot desaparèixer dins una bellesa immensa.
A. Silesius defineix aquest fenomen amb aquestes paraules: "No sé qui sóc. No sóc el que sé".
En todas las lenguas del mundo pronunciamos el mismo monosílabo para referirnos a nosotr@s mism@s.
¿Y si cuando decimos "yo", nos estuviéramos refiriendo sin saberlo a un infinito "Yo" único que lo abarca todo?.
Según la física cuántica, somos pura conciencia sin localización espacial. Una realidad invisible, acogiendo infinitas manifestaciones espacio-temporales; cada una irrefutablemente unida al resto, cada una expresando aparentemente su propia y distinta identidad.
Por eso toda opinión individual es sagrada, aunque se oponga a la que concebimos como propia. Por eso es posible escuchar claramente el sí o el no del bosque. Por eso a los pulpos salvajes les gusta jugar al escondite.
¿Podemos jugar con las palabras sin identificarnos con ellas?.
En totes les llengües del món pronunciem el mateix monosíl·lab per referir-nos a nosaltres mateixos/xas ?.
I si quan diem "jo", ens estiguéssim referint sensa saber-ho a un infinit "Jo" únic que ho abasta tot ?.
Segons la física quàntica, som pura consciència sense localització espaial. Una realitat invisible, acollint infinites manifestacions espai-temporals; cadascuna irrefutablement unida a la resta, cadascuna expressant aparentment la seva pròpia i diferent identitat.
Per això, tota opinió individual és sagrada, encara que s'oposi a la que concebem com a pròpia. Per això és possible escoltar clarament el sí o el no del bosc. Per això als pops salvatges els agrada jugar a fet i amagar.
Podem jugar amb les paraules sense identificar-nos amb elles ?
In all the languages of the world we all pronounce the same monosyllable to refer to ourselves ?.
What if when we say "I", we were referring without knowing it to an infinite unique "I" that encompasses everything?
According to quantum physics, we are pure consciousness without spatial location. An unseen reality, hosting infinite space-time manifestations; each irrefutably linked to the rest, each apparently expressing its own distinct identity.
That's why every individual opinion is sacred, even if it is opposed to what we conceive as our own. That is why it is possible to clearly hear the yes or no of the forest. This is why wild octopuses like to play hide and seek.
Can we play with words without identifying with them?.
jj
Pregúntese ¿Quién soy yo?.
La mente retornará a su fuente y el pensamiento se apagará.
Ramana Maharshi